La intervenció va anar bé. Fins i tot l'anestèsia, allò que segons els
cirurgians és el que fracassa quan les coses no van bé, havia anat com una seda. Tant, que pacient es negava a despertar-se, acomodat com estava a un somni
digne del viatge astral més impressionant. Poc a poc, però, va anar retornant
al món que ell coneixia com a real i es va anar retrobant amb les cares
conegudes que s'havien acomiadat d'ell unes hores abans. Mentre travessava la
porta de la sala d'operacions, va observar com, un a un, el saludaven. Va
provar de somriure’ls però no estava segur que l’esforç no hagués quedat en una
ganyota. Algú li va estendre la mà i li va fer una mena d’encaixada flàccida. Altres
coneguts, però, ploraven.
La llumeta blava del fons del passadís s'anava fent més intensa. Va mirar
el lloc on haurien d'haver fet la incisió però no hi va trobar cap cicatriu. En
canvi sí que va poder veure un gran i maldestre cosit que anava gairebé de dalt
a baix del tronc. Un home vestit de negre llegia un llibret i emetia uns sons
monòtons i monocords en veu baixa. En passar pel seu costat li va fer el senyal
de la creu.
Quan va veure que per comptes de passar-lo de la llitera a un llit ho feien
a un receptacle poligonal i que feia pudor de fusta,va entendre que
allò que ell creia que era una intervenció quirúrgica potser havia estat una
altra cosa.
