Com cada vegada que passava pel costat d'aquella paret, vaig sentir una presència inquietant. Vaig contenir la respiració però cap so no va trencar el silenci. Em vaig girar, molt lentament, cap a l'indret on semblava que l'altre era present.
I, efectivament, era allà, mirant-me. Escarnint-me.
M'hi vaig llançar al damunt, embogit com mai. Però com tantes altres vegades, només en vaig treure un dolor lancinant disseminat pel cos.
I aquella imatge, multiplicada per mil que, empetitida per art de màgia, reia enmig d'un bassal de sang. De la meva sang.
M'agrada!
ResponEliminaIgnoro perquè no em deixa enviar-te aquest missatge des del meu compte de gmail. Bé, és igual. M'agrada el relat i sobretot el bloc. El comparteixo amb gent amant del relat breu.
ResponEliminaTinc molta feina, però quan pugui em passejaré per aquí per llegir més coses.
Enhorabona.
Gràcies Marta.
ResponEliminaGràcies Anna Maria.
M'agradaria poder-m'hi dedicar més, però (feina apart) la poesia m'absorbeix molt i no sempre tinc la claredat d'idees per plasmar en narrativa les coses que em passen pel cap.
Una abraçada.
M'agrada molt el teu blog, ja m'hi aniré passant:)
ResponElimina