D'entre les moltes històries increïbles que s'expliquen, una de les més inversemblants és la de la Caputxeta Vermella. Perquè, ¿algú em sabria dir quin sentit te que el llop la faci anar per un camí més llarg a casa de l'àvia amb la idea de menjar-se-la allà? ¿No hauria estat més eficient, en el sentit de menor cost per al mateix resultat, fer-ho allà mateix i després dirigir-se tranquil·lament, tot xino-xano a casa de l'àvia i cruspir-se la vella?
Un savi molt savi que havia compartit coneixements amb l'Albert Einstein me'n va donar una explicació basada en el llibre de Proust "A la recerca del temps perdut". En un moment del llibre, més o menys per les pàgines on surt la famosa magdalena, el nen protagonista espera delitós que la mare li vingui a fer un petó de bona nit, però a la vegada espera que trigui perquè sap que un cop li hagi fet el petó ja no en podrà esperar un altre fins demà.
Així, si el llop s'hagués menjat allà mateix la Caputxeta, hauria obtingut una satisfacció immediata però efímera i un cop acomplert el seu desig, probablement, s'hauria deprimit profundament en prendre consciència que mai podria repetir aquella experiència. En canvi, posposant-la, sabia que en algun moment satisfaria els seus desitjos i aquesta esperança pot ser gairebé tant gratificant com el mateix fet en si de consumar-los.
A mi aquestes teories sempre m'han semblat una mica zen, què voleu que us digui, però tenint en compte que a la versió original del conte el llop es cruspeix la nena, ves que no tingui una mica de raó el meu amic savi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada