S'havia fet de nit. Un neguit incomprensible se li va instal·lar a la boca de l'estòmac. Més enllà de la finestra, la lluna plena feia un somriure amarg. Quan es va veure en el mirall, una esgarrifança el va recórrer i, ple de ràbia, va estampar-hi una cadira.
Des dels centenars de bocins de mirall, centenars d'imatges repetides d'ell mateix feien cor, tot rient, acompanyant aquella lluna sorneguera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada