un bloc de micro-relats

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Rellotge

Per a alguns hi ha hores a partir de les quals tot és possible. Per d'altres, fraccionar el temps és un estúpid exercici que només es justifica a través de les ànsies de control que aquells qui tenen la paella pel mànec s'entesten a exercir sobre els que som diferents.
M'esforço. M'esforço a creure que els batecs que emet la torre del rellotge no m'afecten. És fosc, molt fosc. I aquest soroll, aquest ressò repetitiu se m'enclava al més pregon de les meves vies auditives. Però no puc cridar. Algú sabria el perquè de moltes coses.
Només hi ha una solució. I es troba bosc endins, lluny del poble, lluny de tots aquells que de dia passen per amics i a la nit em defugen.
Maleïts repics de les hores, no sé quantes vegades han sonat. He de fugir abans no torni aquell espantós dolor, aquell fred interior. Aquella fam que s'estèn amunt i avall del diafragma que es contrau i m'obliga, de manera inevitable, a udolar com temps enrera vaig sentir-ho fer al meu pare i encara abans al pare del meu pare...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada