un bloc de micro-relats

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Herència familiar

Sempre m'he enorgullit de seguir els costums de la família: nèixer setmesó, caminar abans de l'any, fer la comunió sense haver de passar per catequesi gràcies a saber-me de memòria l'Apocalipsi de Sant Joan i una bona part de l'Evangeli de Sant Marc, prendre-li la nòvia al millor amic, aconseguir feina abans d'acabar la carrera, casar-me amb l'ex del pitjor enemic professional, ... Tot això i més cosesen les que no m'estendré, les he fet jo i abans que jo mon pare, i abans d'ell l'avi i encara abans el besavi, punt on es perd la breu memòria de la nissaga familiar.
Tots nosaltres, besavi, avi, pare i jo mateix compartim antecedents, gustos i manies: hem tingut la pressió baixa, hem tingut propensió a l'insomni, ens agradaven fins el punt de l'èxtasi les arengades d'Islàndia, detestàvem el formatge, i la nostra beguda preferida era el Manhattan amb parts iguals de vermut negre, ginebra i bourbon canadenc, de la que em consta que l'avi n'havia arribat a beure tantes copes una vegada que havia caigut desplomat enmig d'una reunió del seu bufet d'advocats, heretat del seu pare i posteriorment traspassat al meu, abans que passés a mans meves.
Hi ha un costum, digueu-ne mania, que també conreo i que havia vist si més no en el pare i l'avi: repassar fil per randa les esqueles del diari. No us en sabria dir el motiu, de la mateixa manera que no us sabria dir si ells s'hi van arribar a veure mai, en aquells requadres de pagament.
Quan aquest matí, repassant les pàgines necrològiques, he vist un somrís maligne en la cara del meu fill en llegir-hi el meu nom, no he pogut deixar d'indignar-me. Almenys jo vaig ser capaç de vessar un parell de llàgrimes, no sé si gaire sinceres, però llàgrimes al capdavall, quan vaig per posar una esquela pel pare, i em consta que ell també ho va fer per l'avi. Potser serà que el nen ha sortit al besavi?

3 comentaris: