un bloc de micro-relats

dimarts, 31 de març del 2015

La vida és somni

Amoïnat perquè per cinquena nit consecutiva havia somniat amb coses relacionades amb la feina, vaig consultar el bruixot de la meva comunitat de veïns, que com no podia ser d'altra manera vivia a l'entresòl humit i fosc del meu bloc de pisos. Després d'escoltar-me amb molta atenció, mirar el fons de la tassa de té i ballar una dansa ritual al ritme d'una cançó dels Chunguitos, em va dir una veritat de la que encara no m'he pogut recuperar: en realitat el que em passava era que m'adormia a la feina i somniava que era a casa dormint.
Des de llavors que no dormo. Fa cinc setmanes d'això i començo a trobar a faltar els de casa meva.

dijous, 26 de març del 2015

Una explicació científica

Tot llegint un llibre del Josep Albanell he descobert el motiu i l'explicació d'un fet estrany que em va succeir i que em provocava gran preocupació. Resulta que ja a l'any 1976 explicava que havien enviat un home al passat i se'ls havia quedat encallat entre quarts d'onze i les onze. Aquest encallament ja va provocar llavors problemes en els engranatges de la història. Doncs bé, ara fa uns dies vaig notar una estranya sensació de vertigen com si, en un moment determinat estant a casa les coses s'haguessin desplaçat uns metres cap al costat dret primer i després cap a l'esquerra. Em vaig haver d'agafar amb força al matalàs del llit on m'havia estirat perquè aquell dia no em trobava gaire bé, just quan l'oscil·lació de la casa semblava que m'havia de posar cap per avall. Quan vaig mirar de tancar els ulls em va venir com un flaix la imatge d'un home amb cabells arrissats, bigoti dens, camisa amb coll d'ales força amples i pantalons acampanats grocs. Fins i tot diria que gesticulava com si estigués ballant en una discoteca. És evident que el que ha passat és que s'ha produit una sacsejada temporal en què encara que fos per uns instants, l'home que s'havia quedat encallat ha pogut tornar i ho ha fet al temps d'ara.
Ho he explicat als meus amics de feina i els he ensenyat el llibre on he pogut fer la descoberta. Els meus amics, però, no són gaire afeccionats a lectures com les meves i pertanyen més aviat a la plaga d'escèptics i descreguts que tant de mal ens fan als que tenim interès en el perquè de tot plegat. Per comptes d'agafar-s'ho amb interès o, fins i tot, de mirar de rebatre-ho, s'han limitat a moure el cap com si estiguessin cansats i a dir-me que hauria de deixar de barrejar la ratafia amb absenta.

dilluns, 23 de març del 2015

Una explicació proustiana per la Caputxeta Vermella


D'entre les moltes històries increïbles que s'expliquen, una de les més inversemblants és la de la Caputxeta Vermella. Perquè, ¿algú em sabria dir quin sentit te que el llop la faci anar per un camí més llarg a casa de l'àvia amb la idea de menjar-se-la allà? ¿No hauria estat més eficient, en el sentit de menor cost per al mateix resultat, fer-ho allà mateix i després dirigir-se tranquil·lament, tot xino-xano a casa de l'àvia i cruspir-se la vella?

Un savi molt savi que havia compartit coneixements amb l'Albert Einstein me'n va donar una explicació basada en el llibre de Proust "A la recerca del temps perdut". En un moment del llibre, més o menys per les pàgines on surt la famosa magdalena, el nen protagonista espera delitós que la mare li vingui a fer un petó de bona nit, però a la vegada espera que trigui perquè sap que un cop li hagi fet el petó ja no en podrà esperar un altre fins demà. 
Així, si el llop s'hagués menjat allà mateix la Caputxeta, hauria obtingut una satisfacció immediata però efímera i un cop acomplert el seu desig, probablement, s'hauria deprimit profundament en prendre consciència que mai podria repetir aquella experiència. En canvi, posposant-la, sabia que en algun moment satisfaria els seus desitjos i aquesta esperança pot ser gairebé tant gratificant com el mateix fet en si de consumar-los.
A mi aquestes teories sempre m'han semblat una mica zen, què voleu que us digui, però tenint en compte que a la versió original del conte el llop es cruspeix la nena, ves que no tingui una mica de raó el meu amic savi. 

Un altre final per la Blancaneus

Quan feia ja unes setmanes que havia iniciat la nova vida, es va decidir a treure el llençol del damunt del mirall i va demanar de veure el seu futur i el del seu estimat. Les imatges que va veure la van fer xisclar.
Per molt que el seu seny li digués que potser allò era normal, que segurament era l'evolució natural de les persones, no acabava d'acceptar ni de fer-se a la idea que aquell fos el futur que l'esperava. El mirall reflectia la imatge d'un príncep, ara ja rei, panxut, malparlat, obscè i que brutejava. I ella, una reina avorrida i ploramiques, carregada amb quatre canalles insuportables que saltaven i cridaven palau amunt, palau avall, empaitant-se, barallant-se i fent la vida impossible als seus pares i al servei.
Va sortir de palau i, a cavall, es va dirigir de nou al bosc on havia passat dies meravellosos, amb l'esperança de retrobar els nans i la idea de quedar-s'hi per sempre.
El que no estava era prou preparada per veure que el seu lloc havia estat ocupat per la seva madrastra que, lluny de morir en caure pel penya-segat, havia recuperat el seu aspecte i arts de bellesa malèvola i havia seduït -en tots els sentits- els set encantadors nans que ara es mostraven com uns éssers depravats, lascius i luxuriosos.