un bloc de micro-relats

dimecres, 24 de novembre del 2010

Un record sòrdid.

Ara que s'acosta l'hivern, l'home que udola quan hi ha lluna plena busca on cau on arrecerar-se. Li resulta molesta la boira gebradora dels matins i detesta el riu d'aigües fredes que tan el consola quan les calors de l'estiu el converteixen en bèstia assedegada.
Però abans de retirar-se al nou recer, abans fins i tot de saber quin espai habitarà en les llargues nits d'hivern, voldrà trobar-se amb ella. I voldrà que ella li expliqui el per què d'aquest oblit amb què el castiga. I esperarà, tot sol, supervivent de freds quasi glacials, unes raons que potser mai no li seran donades.
Un record sòrdid el sorprèn. De sobte creu saber per quin motiu, definitivament, haurà de seguir sol el seu camí.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Lectures

Llegir no era el seu fort, però hi havia alguna cosa en aquells llibres vells que el feiea abstreure's de la realitat mentre passejava amb curiositat els ulls per les seves pàgines. Mirava de repetir les paraules que hi havia escrites, de pronunciar-les correctament, de fer-hi les inflexions necessàries. Un dia rere l'altre, una nit rere una altra nit, obria cerimoniosament un d'aquells llibres de la biblioteca de l'avi. Amb els temps es va adonar que, tot i que ell havia cregut que obria a l'atzar qualsevol dels molts volums dels prestatges, en realitat sempre acabava agafant el mateix.
Prengué aire, mirà a través de la finestra. Només la lluna plena semblava posar atenció en allò que estava fent. El silenci de la caseta del bosc li va semblar esfereïdor. Va obrir una pàgina, aparentment a l'atzar i, tancant els ulls va assenyalar una frase. Va obrir els ulls. Tornà a respirar profundament i pronuncià altra vegada aquelles paraules que cada dia, seguint estranys designis, es repetien.
El cruixit de les branques dels arbres a fora el va inquietar. Tot just llegir l'última paraula dels estranys  i initel·ligibles versos del llibre va decidir que ja n'hi havia prou de passar angúnies i que al matí deixaria el bosc i la caseta de l'avi per sempre.
Quan va sentir que trucaven a la porta s'adonà que ja era massa tard.

divendres, 5 de novembre del 2010

Angoixa de licantrop

Escrivia una carta de comiat. 
Mentre ho feia mirava per la finestra intentant intuir qui de tots aquells desconeguts que caminaven apressats podria acabar sent un perfecte destinatari de les seves notes. I qui d'ells podria arribar a entendre'l.
Feia estona que plovia i els rostres dels vianants quedaven ocults sota els paraigües i per les solapes alçades de les gavardines. Aviat s'hauria fet de nit i, novament, com cada quatre setmanes des de l'origen del món tal i com és ara, la lluna faria el ple, per més que avui es mantingués oculta per la nuvolada, des del darrera de la qual l'astre nocturn seguiria regnant durant unes hores.
I aquestes hores eren tot el temps de què disposava per donar per acabat el seu trànsit i convertir el seu neguit en la certesa de la inexistència de demà.