un bloc de micro-relats

dimecres, 24 de novembre del 2010

Un record sòrdid.

Ara que s'acosta l'hivern, l'home que udola quan hi ha lluna plena busca on cau on arrecerar-se. Li resulta molesta la boira gebradora dels matins i detesta el riu d'aigües fredes que tan el consola quan les calors de l'estiu el converteixen en bèstia assedegada.
Però abans de retirar-se al nou recer, abans fins i tot de saber quin espai habitarà en les llargues nits d'hivern, voldrà trobar-se amb ella. I voldrà que ella li expliqui el per què d'aquest oblit amb què el castiga. I esperarà, tot sol, supervivent de freds quasi glacials, unes raons que potser mai no li seran donades.
Un record sòrdid el sorprèn. De sobte creu saber per quin motiu, definitivament, haurà de seguir sol el seu camí.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Lectures

Llegir no era el seu fort, però hi havia alguna cosa en aquells llibres vells que el feiea abstreure's de la realitat mentre passejava amb curiositat els ulls per les seves pàgines. Mirava de repetir les paraules que hi havia escrites, de pronunciar-les correctament, de fer-hi les inflexions necessàries. Un dia rere l'altre, una nit rere una altra nit, obria cerimoniosament un d'aquells llibres de la biblioteca de l'avi. Amb els temps es va adonar que, tot i que ell havia cregut que obria a l'atzar qualsevol dels molts volums dels prestatges, en realitat sempre acabava agafant el mateix.
Prengué aire, mirà a través de la finestra. Només la lluna plena semblava posar atenció en allò que estava fent. El silenci de la caseta del bosc li va semblar esfereïdor. Va obrir una pàgina, aparentment a l'atzar i, tancant els ulls va assenyalar una frase. Va obrir els ulls. Tornà a respirar profundament i pronuncià altra vegada aquelles paraules que cada dia, seguint estranys designis, es repetien.
El cruixit de les branques dels arbres a fora el va inquietar. Tot just llegir l'última paraula dels estranys  i initel·ligibles versos del llibre va decidir que ja n'hi havia prou de passar angúnies i que al matí deixaria el bosc i la caseta de l'avi per sempre.
Quan va sentir que trucaven a la porta s'adonà que ja era massa tard.

divendres, 5 de novembre del 2010

Angoixa de licantrop

Escrivia una carta de comiat. 
Mentre ho feia mirava per la finestra intentant intuir qui de tots aquells desconeguts que caminaven apressats podria acabar sent un perfecte destinatari de les seves notes. I qui d'ells podria arribar a entendre'l.
Feia estona que plovia i els rostres dels vianants quedaven ocults sota els paraigües i per les solapes alçades de les gavardines. Aviat s'hauria fet de nit i, novament, com cada quatre setmanes des de l'origen del món tal i com és ara, la lluna faria el ple, per més que avui es mantingués oculta per la nuvolada, des del darrera de la qual l'astre nocturn seguiria regnant durant unes hores.
I aquestes hores eren tot el temps de què disposava per donar per acabat el seu trànsit i convertir el seu neguit en la certesa de la inexistència de demà.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Herència familiar

Sempre m'he enorgullit de seguir els costums de la família: nèixer setmesó, caminar abans de l'any, fer la comunió sense haver de passar per catequesi gràcies a saber-me de memòria l'Apocalipsi de Sant Joan i una bona part de l'Evangeli de Sant Marc, prendre-li la nòvia al millor amic, aconseguir feina abans d'acabar la carrera, casar-me amb l'ex del pitjor enemic professional, ... Tot això i més cosesen les que no m'estendré, les he fet jo i abans que jo mon pare, i abans d'ell l'avi i encara abans el besavi, punt on es perd la breu memòria de la nissaga familiar.
Tots nosaltres, besavi, avi, pare i jo mateix compartim antecedents, gustos i manies: hem tingut la pressió baixa, hem tingut propensió a l'insomni, ens agradaven fins el punt de l'èxtasi les arengades d'Islàndia, detestàvem el formatge, i la nostra beguda preferida era el Manhattan amb parts iguals de vermut negre, ginebra i bourbon canadenc, de la que em consta que l'avi n'havia arribat a beure tantes copes una vegada que havia caigut desplomat enmig d'una reunió del seu bufet d'advocats, heretat del seu pare i posteriorment traspassat al meu, abans que passés a mans meves.
Hi ha un costum, digueu-ne mania, que també conreo i que havia vist si més no en el pare i l'avi: repassar fil per randa les esqueles del diari. No us en sabria dir el motiu, de la mateixa manera que no us sabria dir si ells s'hi van arribar a veure mai, en aquells requadres de pagament.
Quan aquest matí, repassant les pàgines necrològiques, he vist un somrís maligne en la cara del meu fill en llegir-hi el meu nom, no he pogut deixar d'indignar-me. Almenys jo vaig ser capaç de vessar un parell de llàgrimes, no sé si gaire sinceres, però llàgrimes al capdavall, quan vaig per posar una esquela pel pare, i em consta que ell també ho va fer per l'avi. Potser serà que el nen ha sortit al besavi?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Nota trobada a la part interior d'una caseta abandonada al bosc

M'espera. M'observa. Em segueix. Potser em persegueix?.
Sap que només uns dies el separen del retorn al seu espai.  
Sap que aviat, amb la plenitud de la lluna, li haurà de ser permès retornar al bosc dels seus ancestres.
Massa temps fugint.
Massa temps amagat.
Massa temps fingint.
Aviat serà el moment.
Avui l'he vist de nou.
Era allà, al meu davant, mirant-me atent, des de l'altra banda del mirall.
I sé que no podré, que no voldré fer res per retenir-lo.
Tinc por.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Mal presagi

Avui he anat a recollir un d'aquells "regals" que s'obtenen amb els punts de la Caixa. Es tractava d'una microcadena que hem pogut adquirir a base de pagar molt amb targeta al llarg d'alguns anys.
L'he duta al cotxe durant tot el dia, ja que l'havia recollida al matí a la "meva" oficina. En arribar a casa al vespre, i després de diversos rituals habituals (comprovar els deures de la nena, demanar-li al nen si pensa estudiar algun dia abans dels exàmens, anar a comprar el pa, obrir la nevera per veure què podríem organitzar de sopar, adonar-me que és dilluns i per tant la meva dona arribarà tard, revisar a l'agenda quin desastre de dia m'espera demà a la feina...) he anat a l'estudi, he desembalat l'aparell, he fet les connexions pertinents i m'he disposat a verificar-ne el funcionament.
He engegat el CD, que té un só raonablement bó; he aixecat la tapa del caset i, finalment, he anat per engegar la ràdio.
Llavors s'ha produït el desastre. La primera veu que n'ha sorgit, talment com si s'haguessin obert les mateixes portes de l'infern, ha estat la de José María Aznar. He apagat immediatament l'aparell. Potser demà el torni i demanaré que me'l canviïn per un altre.
Qüestió d'higiene, per dir-ho d'alguna manera.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Com sempre?

Va obrir la porta del despatx, com sempre. Va engegar l'ordinador, també com sempre. I va obrir el seu compte de correu de la feina, com sempre.
Novament, aquella suor. Ocupació de bústia noranta per cent.  Desenes de missatges sense obrir. Va repassar els remitents. Suor, ara freda. Cada un d'aquells missatges contenia, segurament, nous encàrrecs, noves indicacions, noves càrregues de feina. Però no era capaç de decidir quin era el primer que havia d'obrir. Mentre repassava de dalt a baix la bústia els seus ulls van caure en un remitent que no havia vist dies enrere. Era una adreça desconeguda, amb un nom que sonava eslau i l'extensió .ru, que suggerien que procedia de Rússia. Mai no havia rebut un correu de Rússia. El va obrir. En un anglès gairebé inintel·ligible algú li proposava conèixer-lo i s'oferia a visitar-lo allà on ell digués.
Quan va obrir l'arxiu adjunt va veure que hi havia una fotografia d'ell mateix. Lluny de sorprendre's, va pensar que es tractava d'un senyal. Va marcar tots els correus de la bústia i els va enviar a la paperera. Després va procedir a buidar-la. Va tancar l'ordinador, es va aixecar i va sortir del despatx, deixant-ne el llum i la porta oberts.
A fora, un taxi que no havia demanat l'esperava.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

La contenció del licantrop

Van passar junts, l'un al costat de l'altre, tota la tarda, ajaguts al damunt del llit sense fer, furtivament, ocults de les coses quotidianes, deixant-se portar per l'ànsia de dibuixar solcs i camins i d'explorar-los, al damunt de les pells respectives.
Es van besar amb la precaució dels amants novells, amb la cautela dels esquerps, amb la prevenció de qui sap que ha d'evitar d'ultrapassar la incerta línia que delimita el desig i el perillós abandó a la fúria de l'amor.
Van estar així, i algú podria dir que sense fer res, tota la tarda. I quan es separaren el bes va ser gairebé un bes de comiat, un bes de dir: això també és fer l'amor; un bes de dir: fins ara o fins la nit o fins demà. Un bes de dir: encara que no hi siguis seré amb tu.
I durant la nit, ell es va descobrir, sol, cercant sense èxit entre els llançols el cos d'ella marcat de línies dibuixades i de solcs on s'ocultaven les olors d'aquella tarda. I aquella solitud redescoberta el feu mirar a la lluna i va udolar com altre temps havia sentit fer-ho, enmig del bosc, als de la seva espècie.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Vol

En els seus somnis sempre hi havia una altra porta al darrera d'una porta. Aquell dia, però, per comptes d'una altra porta es va trobar que a milers de metres, mirant abaix, es veia el seu poble. En altres somnis, volava i sempre tornava a alçar el vol quan era a punt de tocar terra. 
Aquesta vegada, pocs metres abans d'arribar a terra va recordar que participava en una exhibició de paracaigudisme.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Triar

Hi ha el camí de la dreta i el de l'esquerra. Pot seguir endavant o fer marxa enrere. Pot quedar-se aquí per sempre i esperar que les extremitats arrelin a la terra. Pot deixar-se morir o prendre una decisió que li permeti viure més enllà de la seva banal, avorrida, estulta vida actual. Pot esperar o pot avançar-se a les coses que han de passar i que només coneixerà quan passin.
I sigui el què sigui el que faci, s'ofegarà en l'angoixa d'haver deixat de decidir qualsevol de les altres possibilitats.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Rellotge

Per a alguns hi ha hores a partir de les quals tot és possible. Per d'altres, fraccionar el temps és un estúpid exercici que només es justifica a través de les ànsies de control que aquells qui tenen la paella pel mànec s'entesten a exercir sobre els que som diferents.
M'esforço. M'esforço a creure que els batecs que emet la torre del rellotge no m'afecten. És fosc, molt fosc. I aquest soroll, aquest ressò repetitiu se m'enclava al més pregon de les meves vies auditives. Però no puc cridar. Algú sabria el perquè de moltes coses.
Només hi ha una solució. I es troba bosc endins, lluny del poble, lluny de tots aquells que de dia passen per amics i a la nit em defugen.
Maleïts repics de les hores, no sé quantes vegades han sonat. He de fugir abans no torni aquell espantós dolor, aquell fred interior. Aquella fam que s'estèn amunt i avall del diafragma que es contrau i m'obliga, de manera inevitable, a udolar com temps enrera vaig sentir-ho fer al meu pare i encara abans al pare del meu pare...

dimarts, 28 de setembre del 2010

Mirall (s)

S'havia fet de nit. Un neguit incomprensible se li va instal·lar a la boca de l'estòmac. Més enllà de la finestra, la lluna plena feia un somriure amarg. Quan es va veure en el mirall, una esgarrifança el va recórrer i, ple de ràbia, va estampar-hi una cadira.
Des dels centenars de bocins de mirall, centenars d'imatges repetides d'ell mateix feien cor, tot rient, acompanyant aquella lluna sorneguera.

dilluns, 27 de setembre del 2010

La sabatilla

Sempre havia sentit comentaris sobre éssers que s'amagaven al bosc i encalçaven les criatures, però mai no hi va donar massa crèdit. Aquelles històries estaven fetes per tal de tenir quiets els nens i les nenes i evitar que s'endinsessin massa a la fageda.
Va començar a pensar que potser no tot era mentida un dia de tardor que es va despertar al damunt d'un munt de fulles seques i va descobrir, al seu costat, una sabatilla esportiva que no era seva.

diumenge, 26 de setembre del 2010

canvis

No entèn els canvis. No sap què li passa. No comprèn que vol dir aquest neguit. Quan s'acosta la nit una cuïssor que comença a l'estòmac però que després se li emparra al baix ventre, el neguiteja i el fa sortir.
Després, tot el que queda és oblit.

divendres, 24 de setembre del 2010

Inici

Passeja sense esperança de trobar el seu lloc. Fa temps que les coses són així. Avui hi ha lluna plena. El neguit ha tornat. La por. Sap que demà segurament tindrà sang a les mans. I sap també que no recordarà res. No recordarà què ha passat aquesta nit. Demà, de nou, una estranya normalitat s'haurà reinstal·lat a la seva vida.