Frustracions musicals d'un embriac

En Sòfocles Pocaigua era essencialment una bona persona, però feia honor al seu cognom i tenia una certa apetència per les begudes espirituoses i, sobretot, per l'absenta. Tant és així que la seva més gran frustració va esdevenir-se quan precisament havia decidit, sense canviar de vida, dedicar-se a les activitats culturals.

D'acord amb la seva darrera companya de pis, n'Eulàlia Cornamusa, van anar un dissabte al vespre al Palau de la Música on havien programat dues obres que els van semblar terriblement atractives, a saber, el Concert per quatre trompes de Schumann, i el Concert per trompa de Mozart.

Amb desesperació van observar que els músics anaven incomprensiblement serens i que el públic els feia fora recriminant-los que anessin pitofs a aquelles hores de la tarda i en aquell temple de cultura. Desenganyats, no van voler tornar a saber res de la música, ni molt menys dels instruments de vent.

Una gran interpretació

El violinista va quedar prou satisfet de la seva actuació. Però no va ser plenament conscient que s'havia posat, literalment, el públic a la butxaca fins que, en treure's el mocador per eixugar-se la suor, van començar a caure a terra entre crits d'esglai.

La vida és somni

Amoïnat perquè per cinquena nit consecutiva havia somniat amb coses relacionades amb la feina, vaig consultar el bruixot de la meva comunitat de veïns, que com no podia ser d'altra manera vivia a l'entresòl humit i fosc del meu bloc de pisos. Després d'escoltar-me amb molta atenció, mirar el fons de la tassa de té i ballar una dansa ritual al ritme d'una cançó dels Chunguitos, em va dir una veritat de la que encara no m'he pogut recuperar: en realitat el que em passava era que m'adormia a la feina i somniava que era a casa dormint.

Des de llavors que no dormo. Fa cinc setmanes d'això i començo a trobar a faltar els de casa meva.

Una explicació científica

Tot llegint un llibre del Josep Albanell he descobert el motiu i l'explicació d'un fet estrany que em va succeir i que em provocava gran preocupació. Resulta que ja a l'any 1976 explicava que havien enviat un home al passat i se'ls havia quedat encallat entre quarts d'onze i les onze. Aquest encallament ja va provocar llavors problemes en els engranatges de la història. Doncs bé, ara fa uns dies vaig notar una estranya sensació de vertigen com si, en un moment determinat estant a casa les coses s'haguessin desplaçat uns metres cap al costat dret primer i després cap a l'esquerra. Em vaig haver d'agafar amb força al matalàs del llit on m'havia estirat perquè aquell dia no em trobava gaire bé, just quan l'oscil·lació de la casa semblava que m'havia de posar cap per avall. Quan vaig mirar de tancar els ulls em va venir com un flaix la imatge d'un home amb cabells arrissats, bigoti dens, camisa amb coll d'ales força amples i pantalons acampanats grocs. Fins i tot diria que gesticulava com si estigués ballant en una discoteca. És evident que el que ha passat és que s'ha produit una sacsejada temporal en què encara que fos per uns instants, l'home que s'havia quedat encallat ha pogut tornar i ho ha fet al temps d'ara.

Ho he explicat als meus amics de feina i els he ensenyat el llibre on he pogut fer la descoberta. Els meus amics, però, no són gaire afeccionats a lectures com les meves i pertanyen més aviat a la plaga d'escèptics i descreguts que tant de mal ens fan als que tenim interès en el perquè de tot plegat. Per comptes d'agafar-s'ho amb interès o, fins i tot, de mirar de rebatre-ho, s'han limitat a moure el cap com si estiguessin cansats i a dir-me que hauria de deixar de barrejar la ratafia amb absenta.

Una explicació proustiana per la Caputxeta Vermella

D'entre les moltes històries increïbles que s'expliquen, una de les més inversemblants és la de la Caputxeta Vermella. Perquè, ¿algú em sabria dir quin sentit te que el llop la faci anar per un camí més llarg a casa de l'àvia amb la idea de menjar-se-la allà? ¿No hauria estat més eficient, en el sentit de menor cost per al mateix resultat, fer-ho allà mateix i després dirigir-se tranquil·lament, tot xino-xano a casa de l'àvia i cruspir-se la vella?

Un savi molt savi que havia compartit coneixements amb l'Albert Einstein me'n va donar una explicació basada en el llibre de Proust "A la recerca del temps perdut". En un moment del llibre, més o menys per les pàgines on surt la famosa magdalena, el nen protagonista espera delitós que la mare li vingui a fer un petó de bona nit, però a la vegada espera que trigui perquè sap que un cop li hagi fet el petó ja no en podrà esperar un altre fins demà. 

Així, si el llop s'hagués menjat allà mateix la Caputxeta, hauria obtingut una satisfacció immediata però efímera i un cop acomplert el seu desig, probablement, s'hauria deprimit profundament en prendre consciència que mai podria repetir aquella experiència. En canvi, posposant-la, sabia que en algun moment satisfaria els seus desitjos i aquesta esperança pot ser gairebé tant gratificant com el mateix fet en si de consumar-los.

A mi aquestes teories sempre m'han semblat una mica zen, què voleu que us digui, però tenint en compte que a la versió original del conte el llop es cruspeix la nena, ves que no tingui una mica de raó el meu amic savi. 

Un altre final per la Blancaneus

Quan feia ja unes setmanes que havia iniciat la nova vida, es va decidir a treure el llençol del damunt del mirall i va demanar de veure el seu futur i el del seu estimat. Les imatges que va veure la van fer xisclar.

Per molt que el seu seny li digués que potser allò era normal, que segurament era l'evolució natural de les persones, no acabava d'acceptar ni de fer-se a la idea que aquell fos el futur que l'esperava. El mirall reflectia la imatge d'un príncep, ara ja rei, panxut, malparlat, obscè i que brutejava. I ella, una reina avorrida i ploramiques, carregada amb quatre canalles insuportables que saltaven i cridaven palau amunt, palau avall, empaitant-se, barallant-se i fent la vida impossible als seus pares i al servei.

Va sortir de palau i, a cavall, es va dirigir de nou al bosc on havia passat dies meravellosos, amb l'esperança de retrobar els nans i la idea de quedar-s'hi per sempre.

El que no estava era prou preparada per veure que el seu lloc havia estat ocupat per la seva madrastra que, lluny de morir en caure pel penya-segat, havia recuperat el seu aspecte i arts de bellesa malèvola i havia seduït -en tots els sentits- els set encantadors nans que ara es mostraven com uns éssers depravats, lascius i luxuriosos. 

El despertar

La intervenció va anar bé. Fins i tot l'anestèsia, allò que segons els cirurgians és el que fracassa quan les coses no van bé, havia anat com una seda. Tant, que pacient es negava a despertar-se, acomodat com estava a un somni digne del viatge astral més impressionant. Poc a poc, però, va anar retornant al món que ell coneixia com a real i es va anar retrobant amb les cares conegudes que s'havien acomiadat d'ell unes hores abans. Mentre travessava la porta de la sala d'operacions, va observar com, un a un, el saludaven. Va provar de somriure’ls però no estava segur que l’esforç no hagués quedat en una ganyota. Algú li va estendre la mà i li va fer una mena d’encaixada flàccida. Altres coneguts, però, ploraven.

La llumeta blava del fons del passadís s'anava fent més intensa. Va mirar el lloc on haurien d'haver fet la incisió però no hi va trobar cap cicatriu. En canvi sí que va poder veure un gran i maldestre cosit que anava gairebé de dalt a baix del tronc. Un home vestit de negre llegia un llibret i emetia uns sons monòtons i monocords en veu baixa. En passar pel seu costat li va fer el senyal de la creu. 

Quan va veure que per comptes de passar-lo de la llitera a un llit ho feien a un receptacle poligonal  i que feia pudor de fusta,va entendre que allò que ell creia que era una intervenció quirúrgica potser havia estat una altra cosa.

La vida en el rellotge

Ja sé que molta gent no entén el perquè de la meva angoixa quan veig que el rellotge comença a anar amb retard. I en aquesta incomprensió hi ha una gran ignorància. Abans als rellotges se'ls donava corda, un ritual que permetia al propietari prendre la mateixa embranzida que la màquina i engegar cada dia amb unes energies d'allò que se'n diu més renovades.
Ara ja no se'ls dóna corda, als rellotges, i per a alguns això ha representat deixar en mans dels rellotgers la pròpia força i vitalitat debilitades per l'esllanguiment de les bateries d'un estri que forma part intrínseca d'un mateix. És per això que, si observeu discretament, podreu veure que algunes rellotgeries amaguen, en habitacions a les que mai no deixen passar els clients, les ànimes dels propietaris que no han pogut suportar el temps sense temps que transcorre entre l'extracció d'una pila esgotada i la inserció d'una altra.

LES VIDES DE TADEU

Assegut al davant de la taula que durant gairebé trenta anys ha estat alguna cosa més que el seu lloc de feina, el Tadeu es mira el rellotge de paret amb la mateixa displicència que ho feia Jack Nicholson en les darreres hores del seu darrer dia de treball en una pel·lícula de principis de segle que es deia alguna cosa així com "About Schmidt"  .

Durant uns pocs minuts veu passar la seva vida. O millor dit, les seves vides. La professional, tots aquests anys fent de comptable al servei d'un seguit d'ineptes als que hauria estat fàcil enredar, la privada, gairebé inexistent, la que hauria pogut ser i no va ser perquè es va casar amb la Conxita que s'havia quedat embarassada l'única vegada que es van enllitar junts, la que va ser diferent del que esperava perquè no ho va fer amb la Quitèria, el seu amor de joventut, la que es va quedar a mig camí perquè no li van donar l'ascens que es mereixia i en canvi van fer Cap de Comptabilitat un "ninyato" reclenxinat que encara feia olor d'encens i de missal de primera comunió, la que no li permet dormir perquè el tedi de la seva vida real li produeix insomni, la que imagina al costat de la seva nova veïna i que ja sap que mai podrà ser perquè la veïna és lesbiana i això, que a ell no li importa, es veu que per a ella és molt transcendent i fa que no li pari esment ni li rigui les gràcies...

Un munt de vides reals, imaginades, possibles, improbables, estranyes, pròpies, dels altres, que de cop i volta s'han fet volàtils quan, en un rampell, li ha fumut pel cap l'extintor de paret al nou director que, amb falsedat i traïdoria havia vingut a felicitar-lo perquè aquesta tarda, començaria per a ell, en Tadeu Gairegens, després de molts i molts anys al servei de l'empresa, una nova vida.

Assegut al davant de la taula, com l'Schmidt del Nicholson, en Tadeu es mira el director estès a terra, i somriu pensant que ell sí que ha passat a millor vida.

...que ens trobi treballant

L'Eudald Lletraferit es mirava aquella pantalla en blanc amb una certa ànsia. Cada vegada que intentava escriure una paraula una força irrefrenable l'empenyia a no fer-ho o pitjor encara, si l'havia escrit, a esborrar-la. Es passava hores i hores al davant de l'ordinador mirant d'escriure el llibre que havia de canviar el rumb de la literatura moderna.

Anys enrere ja li havia passat això amb les llibretes pautades i els fulls en blanc que comprava a cal Pansit, la petita papereria de la cantonada. Totes aquelles llibretes en blanc, i els paquets de fulls holandesos i DIN-A4 també en blanc s'acumulaven des de feia temps dins l'armari de l'estudi.

Ell, però, s'hi esforçava. I s'hi esforçava tant que un dia prengué mal i es ferí al davant del Mac de darrera generació que s'acabava de comprar.

Quan finalment, un dia, la Inspiració es va decidir a passar per casa seva pensant que el trobaria treballant, l'Eudald ja no era capaç de traslladar al text cap ni una de les mil històries que aquella malparida li va suggerir.

aquest relat l'he penjat també a Relats en català

Un pes estrany

Maties va notar un pes estrany al damunt seu. Un pes desproporcionat i excessiu. Va pensar que no s'hauria d'haver desplaçat del raconet on l'havien deixat aquells nois tan simpàtics que jugaven amb ell i que li donaven menjar, encara que sense tenir en compte les seves reals preferències alimentàries. Però, esclar, l'olor que dins la tenda de campanya feien aquelles peces de roba que s'havien tret dels peus tota aquella colla, era molt atractiva i li recordava tant la seva menja preferida...
Havia volgut aprofitar el silenci, i el fet que aquelles respiracions semblaven indicar que els nois dormien, per investigar, sense tenir en compte que, dins de la bosseta on l'havien posat no hi veia gaire. Es va desplaçar com va poder i va tocar una cosa grossa que li va semblar, per l'escalfor, el cos d'algun d'ells. Només tocar-lo, Maties, el ratolí, va notar un pes estrany, desproporcionat, excessiu damunt seu.

Dedicat a Joaquim Valls Arnau  (ell ja coneix la història)

Un home a la seva vida

La mateixa nit que es van conèixer, ella li va dir que no volia enganyar-lo. Que hi havia un home a la seva vida. Tot i així va accedir a pujar al seu pis. Quan es va despullar, ell va entendre, de sobte, la literalitat de les seves paraules.

Mil bocins

Com cada vegada que passava pel costat d'aquella paret, vaig sentir una presència inquietant. Vaig contenir la respiració però cap so no va trencar el silenci. Em vaig girar, molt lentament, cap a l'indret on semblava que l'altre era present.

I, efectivament, era allà, mirant-me. Escarnint-me.

M'hi vaig llançar al damunt, embogit com mai. Però com tantes altres vegades, només en vaig treure un dolor lancinant disseminat pel cos.

I aquella imatge, multiplicada per mil que, empetitida per art de màgia, reia enmig d'un bassal de sang. De la meva sang.

Una bona persona

Quan li van fer els funerals van dir d'ell que sempre havia estat una bona persona. De fet, ell mateix es considerava una bona persona i de vegades havia dit que li agradaria que se'l recordés per aquesta qualitat.

Ara es deu estar revoltant dins la tomba perquè en realitat el que li hauria agradat era que li ho haguessin dit en vida.

Un record sòrdid.

Ara que s'acosta l'hivern, l'home que udola quan hi ha lluna plena busca on cau on arrecerar-se. Li resulta molesta la boira gebradora dels matins i detesta el riu d'aigües fredes que tan el consola quan les calors de l'estiu el converteixen en bèstia assedegada.

Però abans de retirar-se al nou recer, abans fins i tot de saber quin espai habitarà en les llargues nits d'hivern, voldrà trobar-se amb ella. I voldrà que ella li expliqui el per què d'aquest oblit amb què el castiga. I esperarà, tot sol, supervivent de freds quasi glacials, unes raons que potser mai no li seran donades.

Un record sòrdid el sorprèn. De sobte creu saber per quin motiu, definitivament, haurà de seguir sol el seu camí.

Lectures

Llegir no era el seu fort, però hi havia alguna cosa en aquells llibres vells que el feiea abstreure's de la realitat mentre passejava amb curiositat els ulls per les seves pàgines. Mirava de repetir les paraules que hi havia escrites, de pronunciar-les correctament, de fer-hi les inflexions necessàries. Un dia rere l'altre, una nit rere una altra nit, obria cerimoniosament un d'aquells llibres de la biblioteca de l'avi. Amb els temps es va adonar que, tot i que ell havia cregut que obria a l'atzar qualsevol dels molts volums dels prestatges, en realitat sempre acabava agafant el mateix.

Prengué aire, mirà a través de la finestra. Només la lluna plena semblava posar atenció en allò que estava fent. El silenci de la caseta del bosc li va semblar esfereïdor. Va obrir una pàgina, aparentment a l'atzar i, tancant els ulls va assenyalar una frase. Va obrir els ulls. Tornà a respirar profundament i pronuncià altra vegada aquelles paraules que cada dia, seguint estranys designis, es repetien.

El cruixit de les branques dels arbres a fora el va inquietar. Tot just llegir l'última paraula dels estranys  i initel·ligibles versos del llibre va decidir que ja n'hi havia prou de passar angúnies i que al matí deixaria el bosc i la caseta de l'avi per sempre.

Quan va sentir que trucaven a la porta s'adonà que ja era massa tard.

Angoixa de licantrop

Escrivia una carta de comiat. 

Mentre ho feia mirava per la finestra intentant intuir qui de tots aquells desconeguts que caminaven apressats podria acabar sent un perfecte destinatari de les seves notes. I qui d'ells podria arribar a entendre'l.

Feia estona que plovia i els rostres dels vianants quedaven ocults sota els paraigües i per les solapes alçades de les gavardines. Aviat s'hauria fet de nit i, novament, com cada quatre setmanes des de l'origen del món tal i com és ara, la lluna faria el ple, per més que avui es mantingués oculta per la nuvolada, des del darrera de la qual l'astre nocturn seguiria regnant durant unes hores.

I aquestes hores eren tot el temps de què disposava per donar per acabat el seu trànsit i convertir el seu neguit en la certesa de la inexistència de demà.

Herència familiar

Sempre m'he enorgullit de seguir els costums de la família: nèixer setmesó, caminar abans de l'any, fer la comunió sense haver de passar per catequesi gràcies a saber-me de memòria l'Apocalipsi de Sant Joan i una bona part de l'Evangeli de Sant Marc, prendre-li la nòvia al millor amic, aconseguir feina abans d'acabar la carrera, casar-me amb l'ex del pitjor enemic professional, ... Tot això i més cosesen les que no m'estendré, les he fet jo i abans que jo mon pare, i abans d'ell l'avi i encara abans el besavi, punt on es perd la breu memòria de la nissaga familiar.

Tots nosaltres, besavi, avi, pare i jo mateix compartim antecedents, gustos i manies: hem tingut la pressió baixa, hem tingut propensió a l'insomni, ens agradaven fins el punt de l'èxtasi les arengades d'Islàndia, detestàvem el formatge, i la nostra beguda preferida era el Manhattan amb parts iguals de vermut negre, ginebra i bourbon canadenc, de la que em consta que l'avi n'havia arribat a beure tantes copes una vegada que havia caigut desplomat enmig d'una reunió del seu bufet d'advocats, heretat del seu pare i posteriorment traspassat al meu, abans que passés a mans meves.

Hi ha un costum, digueu-ne mania, que també conreo i que havia vist si més no en el pare i l'avi: repassar fil per randa les esqueles del diari. No us en sabria dir el motiu, de la mateixa manera que no us sabria dir si ells s'hi van arribar a veure mai, en aquells requadres de pagament.

Quan aquest matí, repassant les pàgines necrològiques, he vist un somrís maligne en la cara del meu fill en llegir-hi el meu nom, no he pogut deixar d'indignar-me. Almenys jo vaig ser capaç de vessar un parell de llàgrimes, no sé si gaire sinceres, però llàgrimes al capdavall, quan vaig per posar una esquela pel pare, i em consta que ell també ho va fer per l'avi. Potser serà que el nen ha sortit al besavi?

Nota trobada a la part interior d'una caseta abandonada al bosc

M'espera. M'observa. Em segueix. Potser em persegueix?.

Sap que només uns dies el separen del retorn al seu espai.  

Sap que aviat, amb la plenitud de la lluna, li haurà de ser permès retornar al bosc dels seus ancestres.

Massa temps fugint.

Massa temps amagat.

Massa temps fingint.

Aviat serà el moment.

Avui l'he vist de nou.

Era allà, al meu davant, mirant-me atent, des de l'altra banda del mirall.

I sé que no podré, que no voldré fer res per retenir-lo.

Tinc por.

Mal presagi

Avui he anat a recollir un d'aquells "regals" que s'obtenen amb els punts de la Caixa. Es tractava d'una microcadena que hem pogut adquirir a base de pagar molt amb targeta al llarg d'alguns anys.

L'he duta al cotxe durant tot el dia, ja que l'havia recollida al matí a la "meva" oficina. En arribar a casa al vespre, i després de diversos rituals habituals (comprovar els deures de la nena, demanar-li al nen si pensa estudiar algun dia abans dels exàmens, anar a comprar el pa, obrir la nevera per veure què podríem organitzar de sopar, adonar-me que és dilluns i per tant la meva dona arribarà tard, revisar a l'agenda quin desastre de dia m'espera demà a la feina...) he anat a l'estudi, he desembalat l'aparell, he fet les connexions pertinents i m'he disposat a verificar-ne el funcionament.

He engegat el CD, que té un só raonablement bó; he aixecat la tapa del caset i, finalment, he anat per engegar la ràdio.

Llavors s'ha produït el desastre. La primera veu que n'ha sorgit, talment com si s'haguessin obert les mateixes portes de l'infern, ha estat la de José María Aznar. He apagat immediatament l'aparell. Potser demà el torni i demanaré que me'l canviïn per un altre.

Qüestió d'higiene, per dir-ho d'alguna manera.

Com sempre?

Va obrir la porta del despatx, com sempre. Va engegar l'ordinador, també com sempre. I va obrir el seu compte de correu de la feina, com sempre.

Novament, aquella suor. Ocupació de bústia noranta per cent.  Desenes de missatges sense obrir. Va repassar els remitents. Suor, ara freda. Cada un d'aquells missatges contenia, segurament, nous encàrrecs, noves indicacions, noves càrregues de feina. Però no era capaç de decidir quin era el primer que havia d'obrir. Mentre repassava de dalt a baix la bústia els seus ulls van caure en un remitent que no havia vist dies enrere. Era una adreça desconeguda, amb un nom que sonava eslau i l'extensió .ru, que suggerien que procedia de Rússia. Mai no havia rebut un correu de Rússia. El va obrir. En un anglès gairebé inintel·ligible algú li proposava conèixer-lo i s'oferia a visitar-lo allà on ell digués.

Quan va obrir l'arxiu adjunt va veure que hi havia una fotografia d'ell mateix. Lluny de sorprendre's, va pensar que es tractava d'un senyal. Va marcar tots els correus de la bústia i els va enviar a la paperera. Després va procedir a buidar-la. Va tancar l'ordinador, es va aixecar i va sortir del despatx, deixant-ne el llum i la porta oberts.

A fora, un taxi que no havia demanat l'esperava.

La contenció del licantrop

Van passar junts, l'un al costat de l'altre, tota la tarda, ajaguts al damunt del llit sense fer, furtivament, ocults de les coses quotidianes, deixant-se portar per l'ànsia de dibuixar solcs i camins i d'explorar-los, al damunt de les pells respectives.

Es van besar amb la precaució dels amants novells, amb la cautela dels esquerps, amb la prevenció de qui sap que ha d'evitar d'ultrapassar la incerta línia que delimita el desig i el perillós abandó a la fúria de l'amor.

Van estar així, i algú podria dir que sense fer res, tota la tarda. I quan es separaren el bes va ser gairebé un bes de comiat, un bes de dir: això també és fer l'amor; un bes de dir: fins ara o fins la nit o fins demà. Un bes de dir: encara que no hi siguis seré amb tu.

I durant la nit, ell es va descobrir, sol, cercant sense èxit entre els llançols el cos d'ella marcat de línies dibuixades i de solcs on s'ocultaven les olors d'aquella tarda. I aquella solitud redescoberta el feu mirar a la lluna i va udolar com altre temps havia sentit fer-ho, enmig del bosc, als de la seva espècie.

Vol

En els seus somnis sempre hi havia una altra porta al darrera d'una porta. Aquell dia, però, per comptes d'una altra porta es va trobar que a milers de metres, mirant abaix, es veia el seu poble. En altres somnis, volava i sempre tornava a alçar el vol quan era a punt de tocar terra. 

Aquesta vegada, pocs metres abans d'arribar a terra va recordar que participava en una exhibició de paracaigudisme.

Triar

Hi ha el camí de la dreta i el de l'esquerra. Pot seguir endavant o fer marxa enrere. Pot quedar-se aquí per sempre i esperar que les extremitats arrelin a la terra. Pot deixar-se morir o prendre una decisió que li permeti viure més enllà de la seva banal, avorrida, estulta vida actual. Pot esperar o pot avançar-se a les coses que han de passar i que només coneixerà quan passin.

I sigui el què sigui el que faci, s'ofegarà en l'angoixa d'haver deixat de decidir qualsevol de les altres possibilitats.

Rellotge

Per a alguns hi ha hores a partir de les quals tot és possible. Per d'altres, fraccionar el temps és un estúpid exercici que només es justifica a través de les ànsies de control que aquells qui tenen la paella pel mànec s'entesten a exercir sobre els que som diferents.

M'esforço. M'esforço a creure que els batecs que emet la torre del rellotge no m'afecten. És fosc, molt fosc. I aquest soroll, aquest ressò repetitiu se m'enclava al més pregon de les meves vies auditives. Però no puc cridar. Algú sabria el perquè de moltes coses.

Només hi ha una solució. I es troba bosc endins, lluny del poble, lluny de tots aquells que de dia passen per amics i a la nit em defugen.

Maleïts repics de les hores, no sé quantes vegades han sonat. He de fugir abans no torni aquell espantós dolor, aquell fred interior. Aquella fam que s'estèn amunt i avall del diafragma que es contrau i m'obliga, de manera inevitable, a udolar com temps enrera vaig sentir-ho fer al meu pare i encara abans al pare del meu pare...